MARATÓ DE BARCELONA 2015

Segueixo dient que la Marató és la prova esportiva més dura del món. No hi ha cap Ironman ni Ultra per més llarga que sigui, que s’acosti a l’exigència dels 42,195m plans i per asfalt. Per el neòfit aquesta afirmació no té gaire sentit, però per qui ha tingut oportunitat de participar en totes elles, sap que la duresa d’una prova com aquestes no està directament relacionada amb el temps que s’allargui, si no amb la intensitat i continuïtat de la mateixa.

Avui han sortit prop de 20.000 corredors i corredores i han arribat una mica més de 15000. Ni la millor organització, ni els millors entrenaments, ni la  perseverança, ni una bona alimentació, mentalització, estratègia…ni tan sols la temperatura ideal que ha fet, ni la més gran de les il·lusions; garanteixen el resultat final desitjat. Així és la Marató, és molt dura, de vegades cruel; suposo que serà per això la satisfacció enorme que provoca simplement acabar-la.

Tots tenen un gran mèrit; des dels que la fan en dues hores fins els que la fan en cinc. Cada participant té una història,durant el període d’entrenament i a la mateixa cursa. Però cada corredor té també els seus objectius personals, les seves ambicions i expectatives, i quan no es compleixen totalment, la felicitat tampoc és completa.

L’Emilio i el Marc no han pogut culminar-la, ja sigui per molèsties arrossegades des de feia dies o bé per les pròpies incidències de la cursa. Del que estem convençuts és que ho han intentat al màxim possible. Altres com la Mònica, el Manu i el Sergio que tenen l’experiència d’altres anys, han sabut patir per a fer els millors temps que han pogut. Han estat molt valents per tornar a aventurar-se en una experiència tan bèstia i renovar les sensacions d’anteriors edicions. La cara menys gratificant probablement sigui aquella en la que et quedes a les portes del teu petit somni. És el que li ha passat al Fran; que tot i fer marca personal i un temps boníssim el miris com el miris, s’ha quedat a un no res de baixar de les tres hores. Un únic minut i mig ens ha deixat a tots una mica tristos. És cert i indiscutible que la seva alegria no és completa; intentar no reconèixer aquest fet seria una tonteria. Ara bé, els dies posaran les coses al seu lloc i sabrem valorar en la seva justa mesura el que ha aconseguit i restarà importància a aquest anecdòtic minut que no treu ni un segon de la seva gran actuació.

I Iolanda. M’he deixat pel final la que per a mi ha estat la millor de nosaltres en aquesta jornada. Amb un entrenament irregular al començament de la seva preparació, s’ha anat convencent a ella mateixa i als demés que la Marató era possible. Però el mèrit no està aquí sinó en la quantitat d’incidències que ha anat tenint al llarg de moltes setmanes. Tan és així que sense superar-les del tot, no ha cedit, i els dubtes i les pors no han pogut amb la seva voluntat. Durant la cursa ha estat valenta, tossuda i lluitadora. Ha estat la seva millor cursa la més difícil.

Moltes felicitacions a tots. Avui heu fet el nostre equip una mica més gran.

Gràcies.